La prospectiva com a eina per prendre decisions més robustes i adaptables
Les ciutats i els territoris prenen decisions amb efectes i conseqüències a molt llarg termini. Un equipament, una infraestructura, una actuació urbanística o una política d’habitatge poden condicionar un territori durant dècades.
La vida útil d’aquestes decisions serà, sovint, molt superior a la de les hipòtesis sobre les quals es van prendre. La població canvia, apareixen noves necessitats, evoluciona la tecnologia, els recursos esdevenen més o menys disponibles i les prioritats socials també es transformen. Planificar a llarg termini significa, per tant, prendre decisions avui per a un context que no es coneix.
Planificar significa i exigeix fer previsions. Cal estimar quanta població hi haurà, com es mourà, quins serveis necessitarà o quins recursos estaran disponibles. Quan es planifica, un risc rellevant és acabar convertint les previsions en un únic futur possible. El futur mai ha estat únic, però els canvis tecnològics i socials o la mateixa velocitat amb què es produeixen les transformacions fan encara més difícil considerar un futur únic, cert i predictible.
Aquí és on entra la prospectiva. No pretén predir el futur amb exactitud, ni endevinar-lo, sinó ampliar el camp de visió sobre el qual es prenen les decisions. Analitza tendències, identifica incerteses, explora escenaris i futurs plausibles per entendre quines implicacions poden tenir en el present. No es tracta d’encertar com serà una ciutat o un territori d’aquí a vint anys, sinó de com pot ser, amb la finalitat d’ajudar a prendre avui decisions que puguin tenir sentit en una rang prou ampli de futurs possibles.
Per tant, des d’aquesta perspectiva cal prestar atenció també a allò que sembla menys probable.
Vist des del present, és relativament fàcil trobar decisions del passat que avui semblen inadequades: escoles sobredimensionades o que han quedat petites, infraestructures difícils d’adaptar a nous usos, inversions pensades per a unes necessitats que han canviat o polítiques construïdes sobre dinàmiques que no han evolucionat com s’esperava i que han acabat sent un fracàs. Ara bé, jutjar aquestes decisions amb la informació disponible avui aporta poc. La pregunta interessant és una altra: quan es van prendre, quines hipòtesis es
consideraven segures? Quines alternatives es van contemplar? Què hauria passat si l’evolució hagués estat diferent de la prevista?
Probablement, en molts casos, el problema no va ser fer una previsió equivocada, més aviat prendre una decisió que només funcionava si la previsió era correcta. Una decisió que només era bona dins d’un rang molt estret de futurs. Un equipament dimensionat segons una determinada projecció demogràfica pot continuar sent útil encara si es pot ampliar, reduir o adaptar-se a nous usos. En canvi, una solució molt especialitzada i difícilment reversible pot convertir una desviació de les previsions en un problema durant dècades. Així doncs, més enllà d’intentar encertar el futur, potser cal preguntar-se com es poden prendre decisions que envelleixin millor.
Això obliga a pensar en adaptabilitat o reversibilitat. En alguns casos pot ser preferible deixar vies obertes, construir de manera modular. Davant la incertesa, no sempre és necessari saber exactament què caldrà fer en el futur; pot ser més important evitar que les decisions del present impedeixin fer-ho quan arribi el moment.
No decidir també té conseqüències. El territori no queda en stand-by mentre l’administració decideix què fer. Les empreses inverteixen, els propietaris decideixen sobre els seus actius, els ciutadans modifiquen els seus comportaments, es consoliden usos i apareixen noves activitats. L’acumulació de moltes petites decisions va determinant progressivament el futur.
Els diferents actors prenen legítimament decisions segons els seus objectius. Una empresa prioritzarà, entre altres factors, la rendibilitat i el risc d’una inversió. L’administració, en canvi, ha d’incorporar els efectes econòmics, socials, ambientals i territorials, també a llarg termini. Quan aquesta capacitat d’orientació arriba tard, són les inèrcies i l’agregació de decisions particulars les que acaben definint una part important del futur del territori. Per això, anticipar també és una qüestió de governança.
La prospectiva ofereix eines per ordenar aquest procés. Primer cal observar què està canviant: tendències consolidades, senyals emergents, riscos o possibles discontinuïtats. Després cal interpretar quins canvis són realment rellevants i com poden interactuar. A partir d’aquí es poden construir escenaris diferents, analitzar-ne les implicacions, prioritzar riscos i oportunitats i, sobretot, preguntar-se què significa tot plegat per a les decisions actuals. La metodologia s’ha d’adaptar a la decisió: no és el mateix analitzar una política pública, un equipament o un pla estratègic.
En un context en què tecnologia, demografia, clima, energia, recursos o geopolítica poden modificar ràpidament les condicions sobre les quals es planifica, potser ha arribat l’hora de posar les llargues, per veure el què hi ha al final de la recta y ampliar el camp de visió i conservar capacitat de maniobra.
Un dels aprenentatges més importants té a veure amb la incertesa. La incertesa no pot ser motiu per deixar de planificar. És una raó per planificar assumint que el futur serà diferent del que avui sembla més probable.
Així doncs, quines forces haurien d’estar observant avui les ciutats i els territoris?
