Límits, interaccions i senyals per entendre els futurs que comencen a dibuixar-se.
En l’article anterior parlàvem de prospectiva i de la necessitat de planificar assumint que el futur pot ser diferent del que avui sembla més probable.
La prospectiva no intenta predir aquest futur, sinó entendre tendències, explorar escenaris plausibles i ajudar a prendre decisions en un context d’incertesa. Per fer-ho cal començar per una pregunta: què està canviant i quines forces poden condicionar el futur de les ciutats i els territoris?
Les ciutats, els territoris, les administracions disposen de moltes dades. Moltes expliquen el present i, sobretot, el passat. Les projeccions permeten anar més enllà i són imprescindibles per planificar, a partir de l’evolució d’una o diverses variables. La dificultat apareix quan apareixen noves tendències o quan diverses transformacions interactuen i alteren les condicions sobre les quals s’havia construït la projecció.
A CERES treballem amb una biblioteca de tendències globals, construïda a partir de diferents informes, organismes i fonts especialitzades i actualitzada periòdicament. No són prediccions, son una base de coneixement consistent per poder fer prospectiva aplicada i explorar com aquestes transformacions poden afectar un sector, una ciutat o un territori o un negoci.
La darrera revisió, de juny de 2026, identifica 36 tendències. La lectura actual d’aquestes tendències descriu un món més incert, fragmentat i interdependent. Per ordenar aquesta complexitat, les tendències es poden agrupar en quatre grans blocs: transformació tecnològica; transformació social; límits ambientals, energètics i materials; i fragmentació geopolítica. Agrupació per entendre millor unes forces que interactuen cada vegada més entre elles, més que entendre-ho com compartiments estancs.
Recursos i capacitats que durant anys han funcionat com una base relativament silenciosa del desenvolupament passen a ocupar un paper central. Aigua, energia, sòl, infraestructures, recursos crítics o capacitat d’adaptació deixen de ser només variables del context i comencen a condicionar allò que és possible fer: els límits es fan cada vegada més presents.
L’aigua n’és el paradigma, especialment en l’àmbit mediterrani. La sequera, la irregularitat de les precipitacions i l’augment de les temperatures obliguen a deixar de considerar-la simplement com un recurs disponible que cal gestionar. L’aigua es converteix en un condicionant estratègic, un factor limitant. Això canvia la pregunta. Ja no es tracta només de calcular quanta aigua necessitarà una ciutat en el futur, sinó de preguntar-se quina població o quina activitat econòmica seran possibles amb l’aigua disponible. És el mateix canvi de lògica que s’està produint en altres àmbits: disponibilitat d’energia, sòl, capacitat de les infraestructures o accés a recursos crítics. De recurs a límit.
La tecnologia també canvia de rol. Durant anys s’ha interpretat com una palanca d’eficiència, innovació i millora dels serveis. Però la integració creixent de la intel·ligència artificial, el núvol, les dades o la ciberseguretat en processos clau fa que les administracions passin progressivament de fer servir la tecnologia a dependre’n.
El que abans podia ser una millora passa a ser condició necessària per operar. Això genera noves capacitats, però també dependències de proveïdors, infraestructures, dades, energia i sistemes que esdevenen crítics per al funcionament de la ciutat.
La societat per a la qual es van dissenyar moltes de les ciutats actuals està canviant i continuarà canviant. L’envelliment, la natalitat i l’augment de la longevitat transformen l’estructura de la població; les migracions modifiquen la societat en direccions diferents; les llars són més diverses i fragmentades; canvien les formes de treball, la mobilitat, al mateix temps, l’accés a l’habitatge, la desigualtat o la polarització plantegen nous reptes de cohesió. Cal saber quants habitants tindrà una ciutat, però també de preguntar-se qui seran, com viuran, com treballaran i quines necessitats tindran. Cal passar de planificar per a una determinada quantitat de població a planificar per a una societat complexa qualitativament.
Geopolítica, seguretat econòmica, conflictes híbrids, recursos crítics o cadenes de subministrament poden semblar qüestions allunyades de la gestió municipal. Tanmateix, els seus efectes arriben als territoris a través de la disponibilitat i el cost dels recursos, les inversions, la logística, les infraestructures digitals o la continuïtat dels serveis. La distància geogràfica d’un fenomen no determina la proximitat dels seus efectes. Les forces que condicionaran les ciutats no seran només urbanes.
Durant anys s’ha tendit a analitzar digitalització, sostenibilitat, demografia, globalització o canvi climàtic com forces que avançaven simultàniament. Una de les conclusions de l’observació del futur en aquests darrers mesos és que aquests efectes no arribaran de forma aïllada. Les tendències interactuen, es retroalimenten i generen noves tensions. El canvi de paradigma és saltar de “què passarà?” a “com passarà?”: diverses transformacions que poden produir-se al mateix temps i reforçar-se mútuament.
La digitalització avancen al mateix temps que augmenta la demanda d’energia i d’infraestructures, en un context de sequera on l’envelliment coincideix amb dificultats d’accés a l’habitatge i necessitats creixents de serveis. És en aquestes interaccions on es configuren bona part dels escenaris que cal explorar.
Aquesta lectura pot semblar centrada en les amenaces. En bona part ho està. Entendre-les és el primer pas per poder actuar i també per detectar les oportunitats que poden generar. La prospectiva no busca dibuixar un futur pessimista o optimista, més aviat entendre què pot passar, quines implicacions tindria i què es pot fer avui per estar més preparats davant de futurs diferents.
La sequera que s’ha viscut a casa nostra, els incendis d’aquest estiu, els episodis de calor extrema, les tensions geopolítiques o les disrupcions tecnològiques no descriuen necessàriament com serà el futur. Però tampoc seria prudent tractar-los simplement com anomalies conjunturals després de les quals tot tornarà a funcionar com abans. Poden ser moments en què les tendències es fan visibles. El futur s’expressa en aquests episodis.
El futur que es dibuixa és més complex, més interdependent i amb més límits, però no necessàriament ha de ser pitjor. Precisament perquè no està escrit, detectar abans els canvis, entendre com interactuen i explorar els escenaris que poden configurar permet adoptar mesures, activar estratègies i desenvolupar capacitats abans que sigui massa tard.
Llavors, com es poden dibuixar futurs que encara no existeixen? I com ens podem preparar per anticipar-los?
