Explorar escenaris diferents, anticipar-se, adaptar-se i prendre decisions robustes.
En els dos articles anteriors hem parlat de la necessitat de planificar assumint que el futur serà diferent del que avui sembla més probable i d’algunes de les tendències que poden condicionar els futurs de les ciutats i els territoris.
Identificar tendències no és fer prospectiva. Les tendències ens ajuden a entendre què estarà canviant; el pas següent és explorar què podria passar.
Quan es pensa en el futur es tendeix a fer-ho des del present. Es projecten les tendències que es coneixen, es mantenen moltes de les condicions actuals i es construeix un futur que, inevitablement, s’assembla bastant al món conegut. El futur més fàcil d’imaginar és gairebé sempre una evolució del present.
La prospectiva intenta precisament ampliar aquest camp de visió. Preparar-se per allò més probable és necessari, però preparar-se exclusivament per allò més probable genera vulnerabilitats davant de tots els futurs que no es consideren. La pregunta deixa de ser què creiem que passarà i passa a ser quins futurs són possibles i què implicaria cadascun d’ells.
Els escenaris són una de les eines que permeten fer-ho. Es construeixen a partir de tendències, incerteses i de les seves interaccions. No es tracta d’intentar determinar quin passarà, sinó ampliar el ventall de situacions que es tenen en compte i, sobretot, qüestionar les hipòtesis sobre les quals s’estan prenent decisions.
Un bon escenari no ha de ser necessàriament el que avui sembla més versemblant. Si tots els futurs que s’exploren s’assemblen massa al que avui es considera raonable, és possible que no s’estigui explorant realment el futur, sinó projectant el present. Els escenaris han de ser plausibles, però també prou diferents per obligar a pensar.
Incorporar mirades diferents ajuda a pensar futurs diferents. Un expert en urbanisme, un economista, un tecnòleg, un especialista en aigua, mobilitat o transformacions socials identificaran implicacions diferents a partir de les mateixes tendències.
En prospectiva, el consens aporta informació, però el dissens també. El consens ens ajuda a identificar allò que considerem probable; el dissens ens pot ajudar a descobrir allò que no estem considerant.
En un mon en transformació, també ho haurien de fer les eines i mètodes de prospectiva. Una de les tècniques més conegudes per construir escenaris passa per seleccionar dues incerteses especialment rellevants, creuar-les i construir quatre escenaris. És una aproximació útil per reduir la complexitat. Ara bé, si, com vèiem en l’article anterior, tecnologia, demografia, recursos, clima o geopolítica interactuen i es retroalimenten, simplificar massa pot fer desaparèixer les interaccions que es volen entendre.
Les eines i metodologies actuals haurien de permetre treballar amb un nombre més gran de tendències, construir escenaris més complexos, detallats i matisats, dibuixar mapes de futur. En alguns dels exercicis que hem desenvolupat treballem amb més de 30 tendències i més de 10 escenaris. L’objectiu és ampliar l’espai de futurs que som capaços d’explorar, per entendre millor els reptes, les tensions i les decisions a prendre.
Quan comparem aquests escenaris apareixen oportunitats i amenaces diferents, però també vulnerabilitats que es repeteixen o a les quals s’arriba per camins diferents. Determinades decisions funcionen bé en uns escenaris però no en altres. Identificar-ho permet deixar de discutir només sobre quin futur sembla més probable i començar a preguntar-se què cal fer avui davant de futurs diferents, què cal decidir i com cal preparar-se
Avui planificar a llarg termini només té sentit si s’assumeix un horitzó d’incertesa. És aquí on la prospectiva deixa de ser un exercici sobre el futur i es converteix en una eina per decidir en el present. Algunes actuacions tindran sentit en gairebé qualsevol dels escenaris explorats; altres poden protegir davant de determinats futurs adversos, i altres seran apostes sobre futurs possibles o desitjables.
Treballar sistemàticament amb futurs diferents prepara les organitzacions per a la incertesa. Augmenta la capacitat d’anticipació perquè obliga a observar abans els canvis; reforça la capacitat d’adaptació perquè s’han considerat alternatives abans que siguin necessàries; i millora la resiliència perquè permet identificar vulnerabilitats i dependències abans que es converteixin en problemes.
La prospectiva no farà desaparèixer les sorpreses ni evitarà que algunes previsions siguin equivocades. Però pot evitar que cada canvi inesperat obligui a començar de zero. Haver pensat prèviament futurs diferents amplia la capacitat de resposta quan la realitat deixa de comportar-se com s’esperava.
És aquest el principal valor de la prospectiva. No es tracta d’encertar quin futur acabarà materialitzant-se, sinó d’arribar-hi més preparats: amb més capacitat per anticipar, adaptar-se i decidir. Que les decisions d’avui no necessitin que el futur sigui exactament com l’havíem previst.
